Conferències: #Jardins i creadors, a la Catalunya del Segle XX

A Europa i també a Catalunya, a finals del segle xix i fins al primer terç del segle xx es viu una època de grans canvis. L'aparició de les màquines, tant a la indústria com als mitjans de transport, fa canviar la relació de l'home amb la natura. Les ciutats creixen i esdevenen grans metròpolis amb barris de gran densitat de població on aviat apareixen greus problemes que els utopistes de l'urbanisme desitgen solucionar dissenyant les ciutats com sistemes de relacions entre l'habitatge, el treball i el lleure. Els parcs públics juguen un paper molt important en aquest nou teixit. Apareixen per primer cop al Regne Unit, com una necessitat social, perquè les grans masses d'obrers vingudes del camp i instaŀlades a les ciutats puguin gaudir d'uns espais on entrar en contacte amb una representació cultural de la natura i també puguin establir relacions amb els altres membres de la comunitat. El projecte de Cerdà per a l'eixample de Barcelona n'és un exemple evident.

Els nous mitjans de locomoció també canvien la relació de l'home amb el territori. El país s'encongeix i és més fàcil desplaçar-se al camp, a la platja o a la muntanya. Així neixen les viŀles amb jardí que industrials, comerciants i banquers es construeixen com a lloc de repòs i també de representació del seu triomf social, com veurem en el cas de Ca l'Arnús i de Can Solei a Badalona.

També és el segle en el qual es comença a consolidar el procés de globalització de la cultura i de l'economia. Els jardins constitueixen un testimoniatge interessant d'aquests processos. Es construeixen parcs en grans finques rústiques i a més els jardins reflecteixen la forma en què la societat s'intelectuaŀlitza, és a dir, les relacions entre la ment i l'entorn físic.

Al mateix temps s'observa un canvi en l'estil dels jardins, ja que si fins llavors mostraven una certa rigidesa formal i compositiva, per estar sotmesos a unes normes que els fixaven i els sotmetien a un estil determinat, al segle xix es comencen a alliberar dels esquemes i incorporen elements dispars. De la influència que Jean- Claude-Nicolas Forestier va tenir en l'obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí en són testimoni els parcs i els jardins que encara podem visitar.

Trobem en aquesta nova forma de veure la naturalesa un canvi que de fet es va forjar de mica en mica al llarg de tot el segle. I el reflex d'aquesta nova forma d'entendre i relacionar-se amb l'entorn s'aprecia també en les obres de literatura i sobretot de pintura. Tant en el romanticisme, com en el realisme, l'impressionisme, o el surrealisme...

El jardí, com ens diu Raff aele Milani, és una de les arts que permet situar l'home entre la natura, la història i el mite. Per tant, a través dels jardins podem seguir les transformacions que es van dur a terme en el país en aquell moment determinat.

Amb aquest cicle també volem recórrer algunes de les obres representatives d'aquests temps i dels seus homes: Antoni Gaudí i el Park Güell, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i els seus jardins i la seves teories, la família Arnús com a representants d'una burgesia creixent i Salvador Dalí i la seva extensa i variada obra plàstica i literària.

Els jardins dels segles xix i xx mostren el moment cultural del nostre país en aquell moment. Neix el jardí contemporani, que ja no és un jardí subjecte a normes, a unes regles fixes, com el jardí clàssic francès o el jardí paisatgista. El mateix succeeix amb l'art contemporani. L'eclecticisme és el denominador comú, i l'important és l'exploració d'un llenguatge propi i la recerca d'una naturalesa cada vegada més llunyana i delmada, com també la conservació d'un patrimoni.

Els jardins de Salvador Dalí demostren que un jardí no es redueix a una coŀlecció de plantes, una sèrie d'espècies vegetals coŀlocades unes al costat d'unes altres, de vegades utilitzades per alleugerir la pesantor dels edificis. El jardí és sobretot un
espai viu, on internar-se i percebre, alhora, les sensacions externes produïdes per l'aire, la llum, l'aigua i la vegetació, i també on sentir el propi espai interior, somiar i imaginar.

També veiem que el jardí i el paisatge constitueixen un sistema «naturalesa artifici» a dues escales diferents, amb fluxos que es retroalimenten. El jardí es construeix com a model d'un paisatge idealitzat, representat sobretot en imatges pels artistes: tapissos perses, baix relleus egipcis, mosaics romans, pintures renaixentistes, paisatgistes, impressionistes, fotografies i sobretot a través de la literatura i el cinema. Per tant el paisatge s'aprecia a través del filtre de la cultura, que és alhora personal, local o global. Dalí utilitza en els seus quadres el paisatge de Portlligat, les roques, el mar i el cel escombrat per la tramuntana.

Carme Farré
Paisatgista